Saó

- La Gossa Sorda, a Saó, no proposa una altra cosa que no sigui el pas del lament a la festa
Seria agosarat dir que és el millor disc de música de revolta que s’ha fet mai als Països Catalans, però és provable no anem errats si pensem que Saó es troba entre els millors que s’han produït en aquest territori en els últims anys. Això és possible perquè, segurament, La Gossa Sorda es troba en l’estat de saó en el camp de la música.
Saó és l’estat òptim perquè la terra pugui ser llaurada i donar fruits i també és el nou disc de La Gossa Sorda, el grup de Pego (Alacant). Després de l’èxit amb Vigila (2003) i Garrotades (2006), Saó (2008) és la seva tercera gravació. En aquest disc sumen a les seves connotacions musicals d’influències autòctones com la dolçaina una àmplia quantitat d’estils entre els quals podem trobar-hi l’ska, amb contribucions d’Obrint Pas, el reggae i el ragga, amb la col•laboració de Pirat’s Sound Sistema, el rock i, fins i tot, la rumba.
Sáo és un àlbum que continua amb la tendència marcada als dos discos anteriors. Està format per onze cançons amb lletres socialment compromeses que tenen l’objectiu de contribuir a la pluja d’idees i de lluites, i a la tempesta ciutadana que haurà de salvar la Terra. Es tracta d’un viatge del poble a la ciutat, del pas de la soledat de l’individu del segle XXI a la necessitat de la resposta col•lectiva. La Gossa Sorda, a Saó, no proposa una altra cosa que no sigui el pas del lament a la festa.
El CD comença amb “Entre Canuts”, que incita a la batalla i a la revolta social. Continua amb referències geogràfiques i tradicionals o populars com són l’home del sac o l’Ovidi i la seva fera ferotge a “Farem Saó”, tema que dóna nom al disc. No hi falten les referències de caràcter mundial, en aquest cas a Noam Chomsky, a “Vianants”. Ni tampoc hi falta la crítica social al caciquisme dels “senyorets” de Pego, que apareix en un tema que explica la història de tres antifeixistes morts a Mathausen, es tracta de “Tres de Pego”. També es fa esment al canvi climàtic, que surt a “Quina calitja” i a “El dia que tot rebente”, una cançó que juntament amb “Última volta” són els temes més lents del disc. La festa també és marca de la casa, és per això que a Saó havia d’haver-hi temes alegres i d’ambient de festa major com són “De matinada” o “Diuen”. A més, els de Pego recullen el testimoni dels Obrint Pas amb una dolçaina molt protagonista a “Respira” i, finalment, regalen a l’audiència una cançó que els catapulta cap a la fama: “Camals Mullats”, una història d’amor i odi.

Els disc
Saó – La Gossa Sorda
Autoedicions La Gossa Sorda / 2008
12.40 €

“Els nois i noies respecten, o no, tant dones com homes”

Ramon Valls, 50 anys, treballa actualment de professor d’educació física a un institut de secundària de Reus. Ha estudiat Magisteri i diferents postgraus en Educació Especial i Educació Física. Ha treballat en tres centres educatius de Salou i Reus. També ha estat director durant 2 anys d’una escola de primària i ha ocupat altres càrrecs en diferents equips directius.


Quants anys fa que es dedica al món de la educació? On se sent més còmode, treballant a la primària o a secundària?


Des de l'any 79 que porto treballant, per tant, són 30 anys. He treballat a primària molts anys; actualment, però, i des de ja fa 12 anys, a secundària. Cada cosa té el seu què. A primària i secundària el tracte amb els alumnes és diferent. A secundària, per exemple, ens trobem amb el problema, si se’m permet dir-ne així, de l’adolescència. A primària, encara són nens, en tot el sentit de la paraula.


Sempre havia volgut ser professor? Havia treballat en altres àmbits relacionats amb el món dels infants abans d'estudiar magisteri?


Potser sí. Potser sí que sempre ho havia volgut ser... Sí, des de jovenet que he estat amb contacte amb joves, ja que porto molts anys posat al món del futbol. He entrenat durant molts anys equips de diferents edats.

S'ha trobat mai amb casos de sexisme als centres escolars?


Sí, però suposo que no en el sentit que em preguntes. Vull dir que sí que he estat testimoni de les típiques bromes que es fan entre professors. Tot i que abans es feia més, ja que hi havia moltes solteres i se les buscava. Ara, les coses s’han suavitzat. D’altra banda, entre alumnes no. La cosa és diferent.

Creu que, actualment, en aquest món cada vegada més globalitzat, els alumnes tenen més respecte als professors que a les professores?


En general no, però va segons cultures. És a dir, que els magrebins, per exemple, tenen més respecte als homes. Però generalment, no. Els nois i noies respecten, o no, tant a dones com a homes.


Segons el seu punt de vista, la relació homes-dones a primària i secundària ha canviat des dels anys 80 fins ara?


Crec que no ha canviat gaire. A la primària hi ha hagut sempre més dones que homes, a la secundària, en canvi, és el contrari: abunden més els homes.


Quina relació té amb els pares i mares de l’alumnat? Ha tingut mai cap problema?


La relació entre pares i professors és sempre per resoldre problemes o aconsellar. Però era més notable quan era tutor. No m’he trobat mai amb cap problema seriós. Sempre hi ha coses lleus, però res de notable.


Què en pensa, de l’actual model d’educació? La nova llei el convenç?

Ai, el tema que faltava. Totes les lleis tenen coses bones i dolentes. Si tenim sort i estan dotades d’un bon finançament, poden funcionar. A la vegada, però, han d’estar acceptades per tots els col•lectius implicats. Fins ara, per desgràcia, i mira que porto anys posat en aquest món, no n’he trobat mai cap amb diners i, encara menys, acceptades per una totalitat.